Translate

Mostrando entradas con la etiqueta antiguedades. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta antiguedades. Mostrar todas las entradas

lunes, 21 de junio de 2021

EL ANTIGUO PORTAZGO DE BENICASSIM.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS, FOLKCLORE Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

Por: JUAN E. PRADES BEL, “Crónicas”, “Humanidades”, (Proyecto: “ESPIGOLANT CULTURA": Taller de historia, memorias y patrimonios).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR…

"EL ANTIGUO PORTAZGO DE BENICÀSSIM, UN PEAJE DE PAGO PARA LOS USUARIOS DE LA CARRETERA REAL EN EL SIGLO XIX".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓN: El termino "Portazgo" define y reporta a un derecho, tasa, arancel, impuesto, contribución o gravamen antiguo que se pagaba por pasar por un paraje, sitio o una zona determinada por usar y mover mercancías por los caminos o carreteras del país. (La real Academia Española, define “Portazgo” como: 1. m. Derechos que se pagan por pasar por un sitio determinado de un camino. 2. m. Edificio donde se cobra el portazgo). Los Portazgos eran una serie de antiguos impuestos de naturaleza indirecta cuyos pagos se diversificaban por categorías y gravaban los derechos de tránsito y paso de mercancías, estos impuestos del Portazgo existieron en España y eran similares a los impuestos de los caminos del resto de los países de Europa, impuesto desde la edad media hasta finales del siglo XIX (año 1881), los importes recaudados eran destinados en gran medida para la construcción, reparación y mantenimiento de los caminos medievales y feudales y de las carreteras reales a partir de la época de la Ilustración, cuyo importe lo satisfacían los usuarios que iban de camino. En el siglo XX y en la actualidad del siglo XXI, lo más similar al portazgo es el peaje que se hace pagar a los vehículos rodados que afrontan un pago obligatorio por utilizar los firmes de algunas carreteras interurbanas y autopistas de España, este tipo de peaje de pago puede considerarse el heredero directo del antiguo real portazgo, pero con la salvedad que ahora el pago se aplica únicamente al propio vehículo, y antiguamente se pagaba también por la carga y por los viajeros en caso de ser diligencias. Un portazgo, también era, se refería y se denominaba al propio edificio, oficina, caseta o casilla del propio peaje donde se pagaba el portaje (Exención del Real Portazgo) al pasar por ese lugar se evaluaba lo transportado o el propio transporte y con la valoración se hacia el pago por el tramo del camino utilizado, estas casillas de cobro del impuesto de paso, estaban construidos al borde mismo de los caminos y las carreteras nacionales, y preferentemente estaban ubicados en las bifurcaciones de los viales. Los impuestos recaudados se dedicaban para subvencionar la construcción, la mejora, la seguridad del camino y el mantenimiento de la red de viales y caminos estatales (anteriormente feudales). Con la llegada de la Ilustración Española, se intentó organizar la gran variedad de impuestos y portazgos existentes a lo largo de los caminos españoles, y trataron de emplear dichos fondos exclusivamente para financiar en los siglos XVIII y XIX la construcción y el mantenimiento de la red española de carreteras, cuyo pago y sustento se basó en los fondos obtenidos de los portazgos y en otros arbitrios especiales, entre los que destacó el impuesto de dos reales por cada fanega de sal.

EXPOSICIÓN: Esta comunicación trata de rememorar la historia y las memorias del patrimonio material, cultural y etnográfico que a sido parte y vida de los antiguos caminos y carreteras generales de la España del siglo XIX; en esta ocasión este monográfico va dedicado a la casilla de Exención del Portazgo de Benicasim en la provincia de Castellón, que estaba situado al paso de la carretera real de Valencia a Barcelona junto a la costa litoral, es posible que su ubicación estuviese cerca de la curva de la carretera, junto al actual hotel "Voramar", con este artículo trato de recuperar la memoria de la existencia de este edificio estatal y el topónimo "Portazgo" muy usado a lo largo del siglo XIX, del cual citare algunas reseñas de intentos de arriendo y otros documentos varios, que vienen a confirmar la existencia y el emplazamiento de la edificación de exención de este portaje.

DOCUMENTOS APORTADOS AL ESTUDIO:

AÑO 1841. EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: Dirección general de Caminos, Canales y Puertos.- Arrendamiento de los portazgos que se expresan. Gaceta de Madrid: núm. 2506, de 27/08/1841, página 3. Departamento: Ministerio de Comercio, Instrucción y O. Públicas. Textos: “La dirección general de Caminos ha acordado sacar á pública subasta el arrendamiento por dos años del portazgo de Benicasi, bajo la proposición hecha de 189 reales de vellón anuales; y ha señalado para el primer remate el día 9 del próximo Setiembre á las doce de su mañana en la sala de la misma. Las personas que quieran entelarse de las condiciones, arancel y garantías que han de prestar los licitadores en el acto del remate, acudirán á la escribanía principal del ramo sita en el piso bajo de la casa de correos, donde estarán de manifiesto.

AÑO 1851. EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: SERVICIOS PRESTADOS POR EL CUERPO DE LA GUARDIA CIVIL Y EL DE CARABINEROS”. Gaceta de Madrid: núm. 6163, de 29/05/1851, páginas 3 a 4. 

SERVICIOS DEL CUERPO DE CARABINEROS: En 11 del corriente (mayo de 1851) volcó en las aguas frente al portazgo de Benicasí, provincia de Castellón, una barca de pareja de las que se dedican á la pesca del bou, su patrón Ramón Ribas. Al momento que vio esta desgracia el cabo de la falúa de aquella comandancia Donato Bacas, situado en la torre de San Vicente, marchó, acompañado de tres carabineros de la misma arma, en socorro de aquella, consiguiendo, en unión con la compañera de la volcada, remolcarla hasta cerca de tierra y salvar la tripulación, que se manifestó sumamente reconocida.

AÑO 1845. EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: Gaceta de Madrid: núm. 4035, de 01/10/1845, página 4. Departamento: Ministerio de Comercio, Instrucción y Obras Públicas. 

AVISOS. DIRECCION GENERAL DE CAMINOS, CANALES Y PUERTOS. Esta dirección general ha señalado el día 31 del presente mes (octubre de 1845) a las doce de su mañana en la sala de la misma, y en la ciudad de Barcelona ante el Sr. gefe político, para el primer remate del arrendamiento por dos años del portazgo de Caldetas en la cantidad menor admisible de 78,000 reales anuales.

También se verifica en dicho día (31 de octubre de 1845) en el propio sitio, y en la ciudad de Castellón de la Plana ante el Sr. gefe político, el primer remate del arrendamiento por dos años de los portazgos de la Magdalena en la cantidad de 30,000 reales, y el de Benicasim en la de 36,000. Las condiciones, aranceles y demás estarán de manifiesto en la portería de la expresada dirección general.

AÑO 1845. EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: Dirección general de caminos, canales y puertos. Arriendo por dos años de los siguientes portazgos. Gaceta de Madrid: núm. 4077, de 12/11/1845, página 4. Departamento: Ministerio de Comercio, Instrucción y O. Públicas. AVISOS. DIRECCION GENERAL DE CAMINOS, CANALES Y PUERTOS. Esta dirección general ha señalado el día 13 de Diciembre próximo á las doce de su mañana en la sala de la misma , y en Castellón de la Plana ante el Sr. gefe político, para el segundo y último remate del arrendamiento por dos años de los portazgos siguientes: Almenara en la cantidad de 50,120 reales; La Magdalena en 30,280 reales; Benicasin en 36,000 reales. Las condiciones, aranceles y demás estarán de manifiesto en la portería de la expresada dirección general.

AÑO 1859. EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: Dirección general de caminos, canales y puertos.- Remates del arrendamiento y construcción que se expresan. Dirección general de obras públicas. Adjudicación en pública subasta de los acopios de materiales para conservación y reparación de las carreteras mencionadas. Gaceta de Madrid: núm. 24, de 24/01/1859, página 1. Departamento: 

MINISTERIO DE FOMENTO. Con arreglo á lo dispuesto en la Instrucción de 1.° de Diciembre último, el Gobernador de la provincia de Castellón ha señalado el día 6 de febrero próximo para la adjudicación en pública subasta de los acopios de materiales para conservación y reparación de las carreteras de primer orden de la expresada provincia. Lo que se avisa al público; advirtiendo que las carreteras, trozos y presupuestos a que ha de referirse la subasta son los que se expresan en la nota que se inserta á continuación, y que en el Ministerio de Fomento se hallarán de manifiesto los presupuestos detallados y los pliegos de condiciones que han de regir en las contratas. 

Madrid 22 de Enero de 1859.= El Director general, José Francisco de Uría. 

NOTA DE LAS CARRETERAS, TROZOS Y PRESUPUESTOS Á QUE SE REFIERE EL ANUNCIO ANTERIOR:

Núm. De Orden /….Reparación: Desde el portazgo de Benicasim hasta la Venta de los Frailes, 53.360 Reales Vellón.

Núm. De Orden /….Reparación: Desde la Venta de los Frailes hasta el Collado de Alcalá, 48.485 Reales Vellón.

Núm. De Orden / 3.°…. Reparación: Desde el pie del Collado hasta Alcalá, 32.068 Reales Vellón.

Núm. De Orden 4 .° .... Reparación: Desde Alcalá de Chivert hasta el término de Peñíscola, 40.707 Reales Vellón.

AÑO 1847. EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: Dirección General de Obras públicas.- Remates de los arriendos de los portazgos que se citan. Gaceta de Madrid: núm. 4765, de 01/10/1847, página 2. Departamento: Ministerio de Comercio, Instrucción y Obras Públicas:

DIRECCION GENERAL DE OBRAS PUBLICAS. Esta dirección general ha señalado el día 29 de Octubre próximo á la una de su mañana en la sala del tribunal de comercio, sito en la plazuela de la Leña, y en la provincia de Valencia ante el Sr. Jefe político, para el primer remate del arriendo del portazgo de Benicasin por el tiempo de dos años y la cantidad menor admisible de 37,820 reales en cada uno. Las condiciones, aranceles y demás estarán de manifiesto en la portería del ministerio de Comercio, Instrucción y Obras públicas, y en la secretaría del expresado gobierno político. Madrid 29 de Setiembre de 1847.— G. Otero.

AÑO 1851. EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: El Heraldo (Madrid. 1842). 26/9/1851, página 3. CARRETERA GENERAL VALENCIA-BARCELONA: “Por fin se ha procedido a recomponer el pedazo de la Carretera general de Barcelona, que se encuentra inmediata al portazgo de Benicasim y al sitio en que ocurrió la catástrofe de la diligencia en la noche del 12 al 13 de este mismo mes en el año pasado. La vía se ha ensanchado, variándola de dirección para hacer la subida más suave, y la pared que sostiene el camino en la orilla del mar se está reconstruyendo, con lo cual se evitarán los peligros que en esta parte ofrecía la carretera.”

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS Y CITADOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

LOS PORTAZGOS EN EL SIGLO XIX: La ley de 3 de mayo de 1823 abolió el derecho de portazgo. La real orden de 10 de diciembre de 1861 aprobó una instrucción para su restablecimiento. La ley de presupuestos de 1 de junio de 1869 los volvió a suprimir y la del 11 de julio de 1877, con el fin de conseguir recursos para la construcción de nuevas carreteras, restableció de nuevo los portazgos. La ley de 31 de diciembre de 1881 suprimió este tributo definitivamente y también el de pontazgo y barcaje.

CONCLUSIONES:

(CONTINUARA)




"Venta de Benecasi", 1824, "Vistas en España", Edward Hawke Locker. 


miércoles, 26 de mayo de 2021

LAS CASAS DE BENICÀSSIM EN EL AÑO 1787.

 

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

Por: JUAN E. PRADES BEL (Taller de historia, memorias y patrimonios).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR… 

(Serie temática): DATES PER LA HISTÒRIA DE L’ANTIC CAMÍ REIAL  DE VALÈNCIA A TORTOSA:

"EL PAS DE L'ERUDIT ESCRIPTOR JOSEPH TOWNSEND, PEL CAMI REIAL AL LLARG DEL TERME I MUNICIPI DE BENICÀSSIM, EN L'ANY 1787".

Escriu: Juan E. Prades Bel.

INTRODUCCIÓ: Este article, el dedique al pas del prestigiós escriptor i explorador Joseph Townsend pel terme de Benicàssim en l'any 1787, este il·lustre viatger i investigador naturalista va estar un any i mixt recorrent diverses regions i parts d’Espanya, en el tram comprès entre València i Tortosa Townsend va aprofitar el vial de la carretera del camí reial, viatjava en una calesina, acompanyat únicament amb l'amo del vehicle que li feia també de guia turístic, i l'assistia en les traduccions a Townsend, i intercedia en les relacions personals amb els veïns i les autoritats dels llocs per on passaven, als quals visitaven i entrevistaven per a recollir dades oficials del municipi.

EL VIATGE DE JOSEPH TOWNSEND PEL CAMÍ REIAL DE VALÈNCIA A TORTOSA A TRAVÉS DE MORVEDRE, CASTELLÓ DE LA PLANA, BENICÀSSIM, BENICARLÓ I TORTOSA EN l’ANY 1787:

El erudit intelectual anglés Joseph Townsend va anotar el seu pas per Benicàssim, el seu testimoni va quedar plasmat en el memorándum del manuscrit del viatge, a continuación expose en el següent text lo referit per Townsend sobre el pas del camí reial per Benicàssim i Orpesa:

EXPOSICIÓ DOCUMENTAL: EL TRAM DEL VIATGE DE JOSEPH TOWNSEND ENTRE CASTELLÓ DE LA PLANA I ALCALÁ DE XIVERT, ANY 1787: Traducció al valencià del text de Joseph Townsend originalment escrit en anglès i publicat en francés i alemany:

TEXTE: “El 22 de juny al matí em vaig acomiadar del meu estimat amic Boneli, i vaig continuar el viatge en una calesina, acompanyat únicament pel meu guia, que era també amo del vehicle. A les cinc del matí del 23 de juny eixim de Castelló de la Plana, i després de descendir fins a un pla ens vam anar aproximant a les muntanyes i a la mar, fins a arribar a les Cases de Benicàssim, on ens parem uns minuts per a admirar una elegant església que allí va fer construir el meu savi amic don Francisco Bayer, amb objecte, segons crec, que albergue la seua sepultura. Des de Benicàssim vam ascendir entre les muntanyes, en les quals vaig trobar romer, timó, lavanda, margallons, Junípers, garroferes i gran quantitat de la bella “Nerium oleander”. Va atraure particularment la meua atenció el àloe americà, que creixia a les valls i havia florit a tot arreu, elevant les seues altes piràmides de floretes fins a una altura de més de vint peus. Vam veure a curta distància, a la nostra dreta, el poble d'Oropesa, amb el seu castell ocupant la part més alta d'una punxeguda penya. En ell, hi ha, un alcaide al comandament d'una guarnició i defensada per dos canons d’artilleria, que tenen la missió de protegir el territori enfront de les incursions dels algerians. Per davall d’esta fortificació s'estén una plana coberta per tot arreu de vinyes i cereals. Alguns ametlers, figueres i garroferes són testimoniatge del que el país podria donar de sí; però, per desgràcia, l'agricultor no troba estímuls, i tot el pla continua faltat d'un reg que les sénies podrien proporcionar en abundància. A les onze del matí ens refresquem en una venta que pertany als frares del convent de Sant Antoni de València, i les sénies del qual, demostren que es pot obtindre amb bastant facilitat aigua, que en esta zona mai deixa de produir els cultius més rics. Tots els pobles dels voltants pertanyen al bisbe de Tortosa, que reclama i exerceix en ells un domini temporal. El bisbat s’encarrega de nomenar els magistrats, i rep de renda el 3/37 del blat, l'ordi i l'oli que es produeix, a més de 3/40 del vi. A part estes taxes, el llaurador paga també 1137 del seu gra, i 1140 del seu vi al capellà de la parròquia. Alguns productes estan, no obstant això, exempts del pagament d'aquests drets; i així, per exemple, en un poble no cal donar res de la dacsa o panís que es recull, mentre que en un altre poble semblant la immunitat regeix per als porcs i les garroferes. Les ovelles transhumants d'Aragó troben ací pastures d'hivern, pels quals han de pagar a la parròquia de Cavanes mil huit-cents pesos a l'any, dues-centes setanta lliures, a més d'un suplement pel mal que pogueren fer al blat. Molts pobles han vist com les depredacions dels moros els arruïnaven completament i obligaven els seus habitants a buscar refugi en Cavanes o en altres llocs més fàcilment defensables…."

LA OPINIÓ DE JOSEPH TOWNSEND DELS ESPANYOLS: Joseph Townsend va manifestar en el manuscrit, la seua impresió sobre la manera de ser dels espanyols que va anar coneixent a lo llarg del seu viatge per Espanya, i els descriu en estes breus paraules: “Van ser moltes les vegades que em vaig veure obligat a admirar la il·limitada generositat dels seus habitants. Si expressara tot el que sent, en rememorar la seua bondat, semblaria adulació; però m'atrevisc a dir que la senzillesa, la sinceritat, la generositat, un elevat sentit de la dignitat, i uns ferms propòsits de l'honor són els trets més prominents i apreciables del caràcter espanyol".

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL:

EL VIATGE DE JOSEPH TOWNSEND PER ESPANYA ENTRE 1786 I 1787: Joseph Townsend es un prestigiós estudiós humanista i naturalista, te formació académica de mètge, geòleg, teòleg i oficiava de vicari de Pewsey (Wiltshire, el Regne Unit). Al gener de l'any 1786, a l'edat d'uns 47 anys Joseph Townsend va iniciar un viatge de més d'un any per Espanya, on va tindre l'ocasió de conéixer la cort de Carles III i a importants figures de la política espanyola com el comte de Floridablanca i Francisco Cabarrús,  i amics personals com el filòleg Francisco Pérez Bayer i Benicassim. Però, també va entrar en contacte amb la gent senzilla del món rural agropecuari, recopilant dades de molt diversa índole: població, produccions, sous, preus, comerç, impostos, costums. En aquest viatge estudia els temes científics que més li interessen a les regions que visita, com la composició dels sòls, la seua geologia i la seua vegetació, el desenvolupament de l'agricultura i la indústria, les institucions dedicades als pobres i la seua protecció sanitària. Joseph Townsend va descriure les condicions en què vivien els espanyols i el despotisme amb què s'executaven les lleis, i també va fer un xicotet resum de les malalties endèmiques del país. Les vivències que va experimentar en aquest viatge es van plasmar en un llibre titulat “A journey through Spain in the years 1786 and 1787; with particular attention to agriculture, manufactures, commerce, population, taxes and revenue of that country”, esta obra va ser repartida en tres volums, que es van publicar en l’any 1791. El llibre va ser publicat en alemany també en 1791, i en idioma francés en 1809, la versió en espanyol no es va publicar fins a finals del segle XX, probablement a causa de les tirants relacions de l'època entre Anglaterra i Espanya, que desaconsellaven la publicació de llibres en els quals es criticara obertament a les administracions espanyoles, va ser en 1988, quan l'editorial Turner va publicar el llibre de Joseph Townsend amb el títol “Viatge per Espanya en l'època de Carles III (1786-1787)”, amb un pròleg de Ian Robertson.

L'AMIC CITAT PER TOWNSEND ERA FRANCISCO PÉREZ BAYER I BENICASSIM: Biografia de Francisco Pérez Bayer i Benicassim (València, 11 de novembre de 1711 – València, 27 de gener de 1794), filòleg, numismàtic i jurista espanyol. Va nàixer al Carrer Palomar núm. 6 de la ciutat de València l'11 de novembre de 1711 i l'endemà día 12 va ser batejat a l'Església dels Sants Joans de la mateixa ciutat de València. El seu pare era natural de Saldón (Terol), la seua mare Donya Josefa María Bayer, era natural de Castelló, igual que els seus avis materns, Sr. Pedro Bayer i Donya María Nos Cominges. La família posseïa nombroses terres en el que després seria anomenat Benicassim. Va iniciar els seus primers estudis entre Benicassim i València, en la Universitat dels quals va estudiar Teologia. Va estudiar batxillerat en cànons a Gandia. Atret per les lleis, es va traslladar a Salamanca per a completar els estudis de tots dos Drets, arribant a formar part en l'Acadèmia Jurídica de Salamanca. En 1738 va marxar de nou a València, com a secretari de l'arquebisbe Andrés Mayoral Alonso de Mella, fins que va aconseguir la plaça de catedràtic d'hebreu en la Universitat de Salamanca. En 1749 va ser associat al costat del jesuïta Andrés Marcos Burriel en la Comissió d'Arxius, en la comesa dels quals van ordenar els arxius de Toledo i El Escorial. Després del canvi de govern de Ferran VI, i l'expulsió dels jesuïtes del govern, Pérez Bayer es va guanyar el favor del nou govern presidit per Ricardo Wall, i de personatges com Pedro Rodríguez de Campomanes. En aquells dies va marxar amb una beca a Itàlia, on a més de cultivar la seua passió per les antiguitats va tindre l'oportunitat de conéixer personalment al gran hebraista Biagio Ugolino i al futur monarca Carles III. Al seu retorn a Espanya va ser nomenat canonge tresorer de la catedral de Toledo, i va realitzar el catàleg de manuscrits de la biblioteca d'El Escorial (Madrid). Arran de l'expulsió dels jesuïtes va ser nomenat preceptor dels infants reals, des d'on va començar a influir sobre la política cultural del govern, en àmbits com la reforma de la Universitat i dels Col·legis Majors, i va anar situant als seus fidels en els principals càrrecs culturals, com els Reals Estudis de San Isidro, la plaça de Cronista d'Índies, o el rectorat de la Universitat de València. Va accedir a la plaça de bibliotecari major de la Biblioteca Real en 1783 desplaçant al seu enemic i pretendent al mateix lloc Joan de Santander, i va dirigir tan important institució fins a 1794, emprenent nombrosos projectes, com per exemple la reedició de les importants bibliografies de Nicolás Antonio. Va ser nomenat acadèmic d'honor de Sant Petersburg i Gotinga, va participar molt activament en els projectes de la Reial Acadèmia de la Història i va realitzar un interessant viatge per Andalusia i Portugal que ens va deixar manuscrit. Va ser autor de nombroses obres sobre temes històrics i literaris, i sobre llengües orientals, com l'hebreu i el fenici. Va entrar a formar part com a soci de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País de València en 1776. Va ser canonge dels capítols de València, Barcelona, Salamanca i Toledo; catedràtic d'hebreu a València i Salamanca; arabista, filòleg, helenista, latinista, arqueòleg i numismàtic. Existeix un retrat seu en el Paranimf de la Universitat de València. La decisió de Pérez Bayer de construir una església a Benicàssim, coincideix en dates amb la llavors recent desaparició del conegut actualment com a Desert Vell de les Palmes. A les seues expenses i obtingut el beneplàcit de Sa Majestat, Pérez Bayer va manar construir l'església en els terrenys que tenía enfront de la seua casa, esta decisió es considera que va propiciar la definitiva fundació de Benicàssim, ja que va tindre el mèrit d'aglutinar al voltant de l'església que va fundar a tots els veïns, fins llavors disseminats en xicotets nuclis de població i en masies. Va escriure nombrosos llibres, fins a l'extrem que Marcelino Menéndez i Pelayo diu d'ell, que les seues obres fan època en l'estudi de la numismàtica hebrea. Francisco Cantó afirma que va ser precisament a Benicàssim on Pérez Bayer va escriure la seua última obra. Es tracta d'una controvèrsia que mantenia amb el savi prussià Dr. Olav Gerardo Tichen per l'obra publicada per Pérez Bayer titulada “Vindiciae”. L'obra de contrarèplica es titulava Legitimitat de la monedes hebreu-samaritanes. Confutació de la diatriba de “nummis hebraciis” de Olav Gerardo Tichsen. València 1793. Francisco Pérez Bayer va ser un dels personatges més influents de l'Espanya del segle XVIII, que des de la Cort va saber guanyar-se l'amistat del monarca, ministres, i influents personalitats que li van permetre situar-se en les més altes responsabilitats polítiques, culturals i religioses del moment. La defunció de Pérez Bayer, esdevingut a València el 27 de gener de 1794, va ser sentit i va constituir motiu de comentaris en tots els ambients culturals d'Espanya. Un reconeixement pòstum a este gran valencià de les lletres, va ser duta a terme per l'entitat cultural “Acció pel Patrimoni Valencià” amb l'ajuda de l'Ajuntament de Benicàssim van acordar proclamar l'any 2011 com a "Any de la Il·lustració Valenciana", ja que va ser el tercer centenari del naixement de Francisco Pérez Bayer.

LES OBRES MÉS IMPORTANTS DEL FILÒLEG I ESCRIPTOR FRANCISCO PÉREZ BAYER I BENICASSIM:

- Pérez Bayer, Francisco (1756): Catálogo de la Real Biblioteca de El Escorial. Damaiuis et Laurentius Hispani, Roma, 1756.

- Pérez Bayer, Francisco (1772): Del alfabeto y lengua de los fenicios y sus colonias, 1772.

- Pérez Bayer, Francisco: Viajes literarios. Valencia: Institución Alfonso el Magnánimo, 1998.

- Pérez Bayer, Francisco: Etimología de la lengua castellana.

- Pérez Bayer, Francisco: Viaje arqueológico desde Valencia a Andalucía y Portugal.

- Pérez Bayer, Francisco: De numis Hebraeo-Samaritanis

- Pérez Bayer, Francisco: De toletano hebraeorum templo

- Pérez Bayer, Francisco: Institucions de la llengua hebrea.

- Pérez Bayer, Francisco: Origen de les veus espanyoles derivades de les veus hebrees.

L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT TOMÀS DE VILLANUEVA DE BENICÀSSIM: L'Església Parroquial de Sant Tomàs de Villanueva del municipi de Benicàssim, está ubicada en el carrer Sant Tomás, es va edificar, entre 1769 i 1776, per iniciativa del cèlebre erudit, filòleg i expert numismàtic de Benicássim Francisco Pérez Bayer. El seu disseny és de l'arquitecte Joaquín Ibáñez García. És una de les primeres construccions en estil neoclàssic de la Comunitat Valenciana. Està decorada per pintures del pintor José Camarón, natural de Segorbe.

 ARXIU: 

Església Parroquial de Sant Tomàs
 del municipi de Benicàssim.

Església Parroquial del municipi de Benicàssim.





Salandó.


"Venta de Benecasi", 1824, "Vistas en España" de Edward Hawke Locker.

martes, 27 de agosto de 2019

EL PARAJE DE SANT FRANCESC DE LA FONT (CASTELLÓN).


GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR.

POR JUAN E. PRADES BEL (Taller de historia, memorias y patrimonios).

"LOS PETROGLIFOS DEL PEIRÓN O CRUZ DE TÉRMINO DE LA ERMITA DE SANT FRANCESC DE LA FONT (CASTELLÓN DE LA PLANA)".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓN: Un nuevo lugar, con presencia de los enigmáticos cruciformes antropomorfos del tipo “señoritas”; un fenómeno sin resolver. 

EXPOSICIÓN:
- LA ERMITA: Dentro del término municipal de Castellón de la Plana se encuentra la ermita rural conocida con el nombre en valenciano de “Sant Francesc de la Font”. La ermita data su construcción con anterioridad al año 1748, y fue construida en pleno corazón de la huerta castellonense, sobre la partición natural de las partidas del Cap y de la Molinera, quedando el lugar a unos 4 km. distantes de la ciudad de Castellón. Este templo se halla en una intersección de cuatro caminos rurales a doble dirección: Camino de Villamargo, camino de las villas de Benicasim, camino de Castellón, camino del "molí de la Font de la Reina", camino de "Sant Francesc", "camí del Cap", "camí de La Molinera"...).

- EL PARAJE: El paraje de la ermita de “Sant Francesc de la Font” está incluido en el amplio y cuidado recinto protegido del Molí de la Font, un lugar vallado, con arbolado, jardines, bancos, fuente y pozo. Contiguo a estos dos lugares y en medio del camino se levanta un peirón rural de piedra o cruz de término “(creu de terme” en lengua valenciana), este monolito es un tipo de construcción muy bien definida por el diccionario de la lengua española como un tipo de hito o mojón colocado antiguamente a la entrada o aledaños de las poblaciones junto al paso de los caminos, y también en las proximidades de las ermitas y santuarios, como muestra de piedad por parte del pueblo y para su fomento entre los viajeros. Las cruces de término también marcaban el comienzo de un territorio rural o de un lugar sagrado, y donde se recibían o despedían habitualmente las peregrinaciones. Otras finalidades de las cruces de término: Señalizan vías y caminos. Principalmente avisan de la proximidad de una población. Delimitan los términos municipales o los linderos particulares. Sugieren a los viandantes que recen una oración por el motivo religioso en él representado. Advocan a las ánimas del Purgatorio, o como lugar al que se va a pedir algún favor especial o petición a la divinidad (lluvia, protección de las cosechas, alejamiento de plagas, alejamiento de epidemias, salud, …).

- LOS PETROGLIFOS: En este peirón de “Sant Francesc de la Font”, es de resaltar los petroglifos o símbolos antiguos que se encuentran sobre el pilar de piedra de rodeno, estos fueron grabados en zic-zac a diversas alturas alrededor del fuste que sujeta la cruz del cimacio.  Se trata de grabados esquemáticos en número de ocho, uno en cada banda del pilar octogonal, las labras son de trazos sencillos, la composición de al menos tres de ellos, parecen ser de la misma autoría, la obra parece querer fusionar una "cruz pometada", una letra y una cruz tumularia, unificándose en una amalgama de trazos que juntos conforman la imagen de lo que parece ser una figura humana femenina. Quizá el resultado a la vista no sea solo el mostrar unos graffitis artísticos similares a "Lignums Crucis", más bien los enigmáticos grabados antropomorfos sean encubridores o cómplices de otras causas o motivos más espirituales que artísticas. Aparentan ser más bien grabados simbólicos de finalidad o culto y autoría de momento desconocidos, en teoría los cruciformes suelen estar ligados generalmente a todo tipo de promesas, voluntades y a peticiones de protección a la divinidad. Otra de las teorías de trabajo sobre la propia evolución creativa de estos dibujos esquemáticos era la de conseguir un fin. La mano de los autores contempla la ocultación de un tipo de cruz muy concreto, la cruz tumularia. Las cruces tumularias suelen estar compuestas por una cruz y un túmulo que puede adoptar o tener distintas formas geométricas. Su motivación de fábrica es siempre religiosa, dicha iconografía va ligada a los difuntos, el origen de las cruces tumularias proviene de la intención de dejar constancia de las muertes trágicas y violentas ocurridas en el lugar o muy próximas de donde han sido esculpidas y grabadas sobre roca, generalmente suelen guardar en muchos casos la memoria de antiguos finados de siglos pasados, en gran número víctimas mortales por motivos de los duelos ritualizados de honor y de muerte con espadas, armas blancas o pistolas, dichas marcas populares grabadas a modo de petroglifos invitaban e invitan a día de hoy al creyente, a rezar una oración cristiana por la memoria y el eterno descanso del alma de aquel difunto anónimo que no tiene tumba privada, castigado a perpetuidad con la descomulgación, y a permanecer errante en un Purgatorio infinito por su participación en un acto prohibido (el duelo a muerte) penado por la justicia y por la iglesia. (JEPB).

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

- (NUEVAS APORTACIONES, 2020).

SIMBOLOS DE LIBERTAD: Varias teorías sobre las que trabajo (Juan E. Prades) apuntan a la posibilidad de que pudiese existir una estrecha relación cultural entre este tipo de petroglifos transfigurados, y de otros similares que he tratado en otros artículos, que parecen condensar en si similitudes aventajadas y cambios evolutivos en las formas de los dibujos, quizá para intentar adaptarse y ser aceptado y respetado por la cultura cristiana, un mimetismo esquemático que parece ser trazado por los miembros de algún tipo se secta, con el respeto público conseguido hacia dichos símbolos, les permitía no revelar su verdadera naturaleza tal vez orientado hacia arraigos culturales bereberes, que venían arrastrados en la Península Ibérica desde hace siglos, perviviendo a través de un camuflaje simbólico visible, pero muy bien disimulado por las antiguas sociedades de moriscos conversos sobrevividos a la expulsión de la península. Como conclusión, planteo como hipótesis de trabajo, de que los petroglifos son reminiscencias culturales prehistóricas de unas costumbres ancestrales, conservadas mayormente entre los pueblos Imazighen, como es un buen ejemplo el signo de la figura Imazighen, plásticamente es un símbolo prehistórico antropomorfo milenario, que representa a los humanos que se identifican como hombres libres que defienden con tenacidad su cultura y su tierra.

LOS IMAZIGHEN: Los Imazighen (tradicionalmente beréberes) pueden definirse como el conjunto de pueblos que ocupaba desde tiempos remotos, la práctica totalidad del norte de África, desde Siwa en Egipto hasta el océano Atlántico, sedentarios), actividades económicas (comerciantes, ganaderos, agricultores…), creencias religiosas (musulmanes, cristianos, judíos, politeístas…). Teniendo en cuenta esta realidad, ser beréber consiste, más que en una etnia, en formar parte de un grupo sociocultural y lingüístico, cuyos elementos diferenciadores son tener una ascendencia norteafricana y como lengua materna una de las modalidades de la familia del tamazigh, protagonistas silenciados, desconocidos por las fuentes oficiales de los grandes imperios, los Imazighen son citados de innumerables formas. Su conexión con el islam les acarreó las transformaciones más radicales que han visto, su arabización les ha diluido y transformado en otro pueblo.

TAMAZIGH: El tamazigh es la rama más difundida de las lenguas bereberes.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

-Prades Bel, Juan E. (2016) : “Los petroglifos de la antigua iglesia de Benicalaf (Benavites, Valencia)”.
-Prades Bel, Juan E. (2016) : “El petroglifo del pórtico del ayuntamiento de Miravete de la Sierra (Teruel, Aragón).
-Margalé Herrero, Rafael y Margalé Alzórriz, Alvaro (2002): Los peirones en las comarcas del Jiloca y campo de Daroca. Calamocha, Centro de Estudios del Jiloca.
-Edo Hernández, Pilar (2007): "Algunas tradiciones y costumbres en torno a los peirones de Bañón", en Cuadernos del Baile de San Roque, 20, pág. 23-46.
-Fuertes Marcuello, Julián (1995): "Los peirones, monumentos característicos de Aragón", en el Boletín de la Casa de Aragón en Madrid, p. 36-39.
-Utrillas Valero, Ernesto (1999): "Los peirones de Visiedo", en Xiloca, 24, pág. 79-111.
-Calvo Berbegal, Ignacio (1988): "Los peirones de Tornos", Xiloca, 2, pág. 45-58.
-Carreras Alvar, Antonio Manuel (1984): "Tornos, un pueblo cargado de peirones", en Narria. Revista de Estudios de Arte y Costumbres Populares, nº 34-35, pág. 7-11.

ARCHIVO FOTOGRÁFICO: SANT FRANCESC DE LA FONT/ SAN FRANCISCO DE LA FUENTE.






El Símbolo amazigh de los orgullosos pueblos bereberes,
fue grabado sobre el cemento fresco de un muro
 junto al nacimiento del río de Ouzoud (Marruecos),
fotografiado por Julio Alvarez Rubio. 

martes, 8 de diciembre de 2015

BENICASSIM, PETROGLIFOS

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE BENICÀSSIM:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR… 

Textos e imágenes: JUAN EMILIO PRADES BEL.
Tres posibles signos alfabéticos grabados sobre roca



Posibles signos alfabéticos
grabados sobre una roca, imagen de Juan E. Prades.

jueves, 30 de agosto de 2012

MOLI ROTATORI DE MÁ

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE TIERRAS CASTELLONENSES:
JUAN EMILIO PRADES BEL
MOLINO ROTATORIO DE MANO
El molino de la imagen es la parte superior de un molino de mano del tipo rotatorio, se trata de la pieza móvil que rotava sobre otra piedra de molino en una fricción circular mediante el giro sobre su eje, impulsando dicha fuerza el trabajo motriz de la persona dedicada a dicha labor de molienda,  ayudandose de un asa o dos excéntrica que permite dicha labor manual de molienda .