Translate

Mostrando entradas con la etiqueta parajes. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta parajes. Mostrar todas las entradas

viernes, 29 de octubre de 2021

ALEJO CARPENTIER, BENICASSIM, 1937.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS, FOLKCLORE POPULAR Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

Por: JUAN E. PRADES BEL, “Crónicas”, “Humanidades”, (Proyecto: “ESPIGOLANT CULTURA": Taller de historia, memorias y patrimonios).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR…

(Serie temática): HISTORIAS DE LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA 1936-1939.

"LA ESTANCIA DEL PERIODISTA Y ESCRITOR CUBANO (Y PREMIO CERVANTES) ALEJO CARPENTIER EN EL COMPLEJO HOSPITALARIO DE LAS BRIGADAS INTERNACIONALES Y DEL SOCORRO ROJO INTERNACIONAL, UBICADO EN LAS VILLAS DE BENICASSIM, 1936-1938".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Las historias escritas que me acompañan, me ayudan a pensar, a imaginar, a vivir, y a experimentar un mundo de vidas muy diferentes a la mía". J.E.P.B.).

OBJETIVOS: El complejo hospitalario de Benicàssim, durante la guerra civil albergo a los combatientes heridos de las Brigadas Internacionales formadas por soldados voluntarios procedentes de unos cincuenta países. Los voluntarios Brigadistas fueron muy eficientes como ejército de choque, y sirvieron de propaganda internacional para la República. El historiador y periodista francés Jean Lacouture afirmaba que  "La Guerra Civil española fue, sin duda alguna, la guerra de los escritores, no existe un conflicto que haya interesado tanto, a los escritores e intelectuales de todo el mundo como aquella contienda, ni siquiera la II Guerra despertó tanta fascinación". Uno de aquellos focos mediáticos de la guerra fue el hospital de Benicassim, un punto en el mapa de la España republicana, donde los más prestigiosos escritores, poetas y periodistas del momento tanto nacionales como extranjeros visitaron el lugar como un lugar de peregrinación patriótica con la que intentaban contribuir a exaltar los tiempos de pasión, el valor, los dramas y las heroicidades de la guerra, eran tiempos que todos los ciudadanos eran militantes, combatientes o en retaguardia, y los de letras tenían que elegir entre empuñar la pluma o disparar el fúsil en los frentes de batalla. Los objetivos de estos artículos que dedico al complejo hospitalario de Benicassim perteneciente a las Brigadas Internacionales, es hacer un ensayo recreativo que nos pueda aproximar a los ambientes mediáticos del lugar, en muchos casos dedicados a la propaganda de la guerra, todo controlado y supervisado por los comisarios políticos, en un ambiente de exaltación comunista la que impregnaban este lugar en los tiempos de la guerra civil. La intención es captar una visión de acercamiento recreativo a la esencia del lugar y a las singularidades del momento histórico, a través de la hemeroteca y las biografías de los personajes que estuvieron por entonces aquí, dejando su espíritu volar como contribución y engranaje mediático a la gran maquinaria propagandística de la guerra del Ejército Popular de la República.

INTRODUCCIÓN: En el mes de diciembre del año 1936, en pleno contexto bélico de la guerra civil en España, el gobierno republicano decidió ubicar en Benicàssim (Castellón) un hospital militar para atender a los brigadistas internacionales heridos y a otros milicianos que combatían en los diversos frentes de guerra. Esta resolución surgió por la necesidad de disponer de una zona tranquila donde poder recuperar a los heridos de los combates y estos acumular fuerzas y vitalidad para volver de nuevo al frente en una mayoría de los casos. Y comenzó la búsqueda para este fin, de un lugar soleado y tranquilo en la zona del levante mediterráneo, que estuviese bien comunicado con acceso fácil por ferrocarril y carreteras, en donde pudiese ser idóneo establecer un hospital que no fuese de urgencias, para atender a los combatientes de primera línea, y en particular a los brigadistas internacionales, para que recibiesen toda la atención médica adecuada y el descanso necesario, y un apoyo fraternal equiparable a la solidaridad derramada por estos voluntarios en el campo de batalla. Y el lugar elegido fue Benicassim... (José Antonio Vidal Castaño: “El doctor Neumann era el jefe del Servicio Sanitario Internacional (SSI), que, a su vez, estaba en contacto con los directivos del Socorro Rojo Internacional. Éstos visitaron al socialista Manuel Rodríguez, entonces Gobernador Civil de Castellón, con la intención de pedirle orientación para abrir un centro hospitalario. Fue éste el que aconsejó la visita a las Villas de Benicàssim, lugar idóneo, en su opinión, por su “proximidad con el mar y los aires salinos de las montañas”), y así nació el complejo sanitario Las Villas de Benicassim y el hotel Voramar, alcanzando su máxima ocupación a partir de mayo de 1937, cubriendo una doble función: prestar atención medico-hospitalaria, y ejercer como casa de reposo. Sin embargo, y pese a su intensa labor y eficacia probadas, fue evacuado, por fuerza mayor, en mayo del año 1938. La llegada a Benicàssim de los "voluntarios de la libertad" (como decía la propaganda republicana), alejada de la brutal agitación de la guerra, de los combatientes heridos de las Brigadas, gentes de casi todas las nacionalidades, etnias y colores, atrajo irresistiblemente la atención de buena parte de sus ensimismados ciudadanos. No sólo llegaron los brigadistas con algunos de sus jefes y oficiales, sino que lo hicieron además varios de los más prestigiosos escritores y periodistas del momento hombres y mujeres, extranjeros también, ávidos de sensaciones nuevas, tal vez de noticias insólitas, también atraídos por la belleza de este lugar (Benicassim) y la vida azarosa del lugar, donde la fuente de información era fácilmente accesible pivotando alrededor de los habitantes y usuarios del complejo hospitalario de las Villas. Uno de los ilustres literatos de la pluma de escribir, que. fue Uno de los visitantes literatos de la pluma de escribir, fue el escritor cubano Alejo Carpentier que estuvo viviendo en villas del complejo de Benicassim destinadas para el hospedaje de la prensa internacional.  Alejo Carpentier fue un visitante que quedo maravillado por este lugar presto y místico lleno de historias entrelazadas con sufrimiento, ideología y recuerdos, con un gran telón de fondo como era este hospital de las Brigadas Internaciones en plena guerra civil española.

EN RECUERDO Y MEMORIA DE ALEJO CARPENTIER, ENTRE VALENCIA Y BENICASSIM: En los primeros días del mes de julio de 1937, Alejo Carpentier viaja desde París a una España sumida en plena Guerra Civil. El escritor cubano Alejo Carpentier,  para escribir su novela "La Consagración de la Primavera" se inspiró en la etapa de su estancia en el municipio de Benicasim durante el año 1937, relacionado inicialmente por su participación en el II Congreso Internacional de Escritores para la Defensa de la Cultura que se celebraba en Valencia que por entonces era la capital de la República, donde Carpentier asistía como cronista y miembro de la sección cubana. También hace referencia de sus vivencias de la guerra en Benicassim y Castellón en su artículo "España bajo las bombas" "Spain under the boms" (...¡Como olvidar aquella luminosa sobremesa en Castellón de la Plana en que Malraux nos exponía a Marinello y a mí, su teoría política del escritor, estableciendo los fundamentos de una ética intelectual que calificaba de "antimaniqueísta"). 

- Alejo Carpentier, participo durante la guerra civil española, en el II Congreso Internacional de Escritores para la Defensa de la Cultura, evento que tuvo lugar entre el 4 y el 17 de julio de 1937, en tres ciudades republicanas (Valencia, Madrid y Barcelona) y en París con el apoyo de la Alianza de Intelectuales Antifascistas, esta iniciativa gubernamental republicana de propaganda partió del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes de España, del que era responsable el comunista Jesús Hernández Tomás, que nombró secretarios a los poetas Emilio Prados, Arturo Serrano Plaja y Juan Gil-Albert. En total, más de 150 artistas y escritores de todo el mundo asistieron al II Congreso Internacional de Intelectuales para la Defensa de la Cultura, que inauguró Juan Negrín como presidente de la República española el 4 de julio de 1937, pronunciando el discurso inaugural en el ayuntamiento de Valencia. Le escuchan, entre otros, los poetas chilenos Pablo Neruda y Vicente Huidobro, el peruano César Vallejo, los mexicanos Carlos Pellicer, José Mancisidor, Octavio Paz y Elena Garro, los cubanos Alejo Carpentier, Nicolás Guillén, Juan Marinello, españoles como Antonio Machado o Rafael Alberti y franceses como André Malraux, Tristán Tzara y Louis Aragón. Hay también soviéticos, ingleses, alemanes, estadounidenses, chinos…

- Carpentier llega a Barcelona a últimas horas de la tarde del día 3 de julio de 1937, en un grupo que incluye a André Malraux, Claude Aveline, Niccola Potenza, Stephen Spender, Pablo Neruda, Octavio Paz, Carlos Pellicer y los cubanos Juan Marinello, Nicolás Guillén y Félix Pita Rodríguez para viajar amparados por la noche hacia Valencia (Schneider, Luis Mario. 1978. II Congreso Internacional de Escritores Antifascistas (1937). Volumen I: Inteligencia y guerra civil en España. Barcelona: Laia). Después de recorrer Valencia, Madrid, Valencia de nuevo y Barcelona, Carpentier debe de formar parte de la delegación de escritores que cruza la frontera de Port Bou a Cerbère la noche del 13 de julio, cumpliendo así diez días de viaje por la España en guerra. El resultado de esta incursión en el país es el reportaje “España bajo las bombas”, que se publica en la revista Carteles en cuatro entregas entre septiembre y octubre de 1937.

BIOGRAFIA DE ALEJO CARPENTIER, FUENTE:  INSTITUTO CERVANTES: Alejo Carpentier y Valmont (Lausana, Suiza, 26 de diciembre de 1904 - París, Francia, 25 de abril de 1980). Escritor cubano. La familia Carpentier se instala en La Habana entre 1908 ó 1909. Hijo de un arquitecto francés y una profesora rusa, inicia estudios de arquitectura en 1921, que abandona dos años más tarde, pasando a ejercer como periodista en las revistas “Hispania”, “Social” y “Carteles”, destacando también como musicólogo. En 1924 es nombrado redactor jefe de la revista Carteles. Encarcelado en 1927 por su actividad política de oposición al dictador Machado, en 1928 abandona Cuba para establecerse en París. Allí se dedica a actividades relacionadas con la música, siendo corresponsal de diversas revistas culturales cubanas. Entra en contacto con la vanguardia, especialmente con el surrealismo, y colabora en la revista Révolution Surréaliste de André Breton. En 1933 publica en Madrid su primera novela ¡Ecué-Yamba-Ó!, aunque la que marca su madurez literaria es El reino de este mundo. En España entabla amistad con los poetas de la Generación del 27 Pedro Salinas, Rafael Alberti y Federico García Lorca. En 1937 participa en el II Congreso por la Defensa de la Cultura y tras dos años en Europa regresa a Cuba. Continúa su labor periodística en la radio y en revistas como Tiempo Nuevo y Orígenes. Entre 1945 y 1959 vive en Venezuela, para volver a instalarse en Cuba tras la victoria de Fidel Castro. Desempeña las responsabilidades de director de la Editora Nacional y de vicepresidente del Consejo Nacional de Cultura, siendo además consejero cultural en las Embajadas de Cuba en diversas capitales iberoamericanas y del este de Europa. Sus últimos años los pasa en Francia como alto funcionario diplomático en la embajada de París.

PREMIOS: 1977.- Premio Miguel de Cervantes (España); 1976.- Honorary Fellow (Universidad de Kansas); 1975.- Premio Internacional Alfonso Reyes (México); 1975.- Premio Cino de Duca; 1975.- Doctor honoris causa (Universidad de La Habana).

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

NOTAS: Alejo Carpentier autor  de “La consagración de la primavera”. “Después de atravesar Tortosa, con su sorprendente jardín tropical, llegamos a una población donde la atmósfera de guerra nos empaña brutalmente. Ciudad de hospitales militares y residencia de convalecientes (…) pero aquí en este pueblo, cuyo nombre no quiero mencionar, estamos en la antesala de los frentes (…) Hay aquí hombres de las Brigadas de Choque y de las Brigadas Mixtas, castellanos, catalanes, gallegos, hay hombres de las Brigadas Internacionales que poseen, en su Villa Dombrowsky, en su Teatro Henri Barbuse, estupendos periódicos murales redactados en varios idiomas (…) o sencillamente se entregan a la lectura o la ociosidad reconfortante que les brinda la cercanía de una linda playa“. Alejo Carpentier en “La consagración de la primavera”.

VILLA BEUTEL (BENICASSIM): Villa Beutel había pasado a ser una biblioteca y un café donde se organizaban recitales y conciertos, por donde llegarían a pasar intelectuales de la talla de Hemingway o Carpentier. Las Villas de Benicassim fueron de gran inspiración para estos ilustres novelistas.

BIBLIOGRAFÍA ALEJO CARPENTIER:

Carpentier, Alejo (1949): "El reino de este mundo". Barcelona: Seix Barral.

Carpentier, A. (1962): "El siglo de las luces". La Habana: Letras Cubanas.

Carpentier, A. (1978): "El arpa y la sombra". La Habana: Letras Cubanas.

Carpentier, A. (1987): "Ese músico que llevo dentro". México: Siglo XXI Editores.

Carpentier, A. (2004): "Crónicas de España". La Habana: Letras Cubanas.

Carpentier, A. (2009): "El siglo de las luces". La Habana: Letras Cubanas

......

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

- Vidal Castaño, José Antonio (2007): “Brigadistas en el hotel Voramar”. (El Punt, 21-05-2007).

- Casanova, Julián (2013): “España partida en dos. Breve historia de la guerra civil española”. Barcelona, Crítica, 2013.

- Massons, Josep Maria  (1997): “Un Any Al Servei De Les Brigades Internacionals (B.I) Com Cap d’equip Quirúrgic (Història Viscuda)”. Gimbernat: Revista d’Història De La Medicina I De Les Ciències De La Salut, [en línia], 1997, Vol. 28, p. 225-38, https://www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/45155 .

- Massons, Josep Maria (1996): “Els metges barcelonins de fa un segle”. Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, (en línea), 1996, Vol. 25, p. 175-82, https://www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/45072 .

- Massons, Josep Maria; Costa i Naudó, Marta (2008): “Atenció odontològica a les Brigades Internacionals”. Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], 2008, Vol. 50, p. 29-35, https://www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/139764.

- Manuel Requena Gallego, Rosa María Sepúlveda Losa (2006): “La sanidad en la Brigadas Internacionales”. Universidad de Castilla La Mancha, 2006 - 224 páginas.

- Casañ Ferrer, Guillermo (2006): "Evacuación del Hospital de las Brigadas Internacionales de Benicàssim a Cataluña en abril de 1938", dins Castelló al segle XX. I Congrés d'història local contemporània. Castelló : Universitat Jaume I, 2006. pp. 499-546.

- Guillermo Casañ Ferrer (2007): “Evolución del número de camas del Hospital de Benicàssim y del Servicio Sanitario Internacional y su relación con las bajas de la Guerra: la represión contra el trotskismo y la disidencia dentro del citado servicio”. Las brigadas internacionales: 70 años de memoria histórica / Antonio Rodríguez Celada (ed. lit.), Daniel Pastor García (aut.), Rosa María López Alonso (aut.), 2007, ISBN 978-8481962697, págs. 69-84.

- Guillermo Casañ Ferrer (): “Benicàssim, hospital de las Brigadas Internacionales (Etapas Dumont y Rittermann). Aula militar.

- http://www.aulamilitar.com/dumont.hts

- Guillermo Casañ Ferrer (2011): “El Hospital de las Brigadas Internacionales de Benicássim y sus directores”. La cultura exiliada / Santiago Fortuño Llorens (ed. lit.), Lluís Meseguer (ed. lit.), Eloísa Nos Aldás (ed. lit.), Juan Luis Porcar Orihuela (ed. lit.), 2011, ISBN 978-84-8021-071-3, págs. 435-453.

- Asociación de Brigadistas ingleses. Fotografías de los brigadistas.

- Archivos de la Brigada Abraham Lincoln

- La Brigada Abraham Lincoln+

- Asociación de Brigadistas Estadounidenses

- Asociación de Brigadistas irlandeses

- AICVAS Associazione Italiana Combattenti Volontari Antifascisti di Spagna.

- Antifascisti, combattenti e volontari (italiani) della Guerra di Spagna.

- I caduti italiani per la Repubblica di Spagna

- AABI, Asociación de Amigos de las Brigadas Internacionales.

- Centro de Estudios y Documentación de las Brigadas Internacionales de la Universidad de Castilla-La Mancha

- Libro en línea completo del canadiense Norman Allan, testigo de la Guerra Civil Española.

 -La Marsellesa (XIV Brigada Internacional).

- Brigada Lincoln. nsa.gov

- Los Canadienses (Batallón Mackenzie-Papineau)

- Proyecto SIDBRINT: Sistema de Información Digital sobre las Brigadas Internacionales. Universidad de Barcelona.

- Archivo DÖW-España. 

- Fuster Ruiz, Francisco (2018): “El servicio de Sanidad de las Brigadas Internacionales”. Instituto de Estudios Albacetenses “Don Juan Manuel” Excma. Diputación de Albacete, 2018.

ARCHIVO: 

Villa Pilar con su bella torre minarete,
albergaba el archivo general del complejo hospitalario de Benicassim,
fue rebautizada como General Miaja.

Complejo hospitalario de las Villas de Benicassim.

Alejo Carpentier.



Delante Alejo Carpentier y Juan Marinello,
detrás Félix Pita Rodríguez y Nicolás Guillén, 1937.

miércoles, 26 de mayo de 2021

LAS CASAS DE BENICÀSSIM EN EL AÑO 1787.

 

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

Por: JUAN E. PRADES BEL (Taller de historia, memorias y patrimonios).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR… 

(Serie temática): DATES PER LA HISTÒRIA DE L’ANTIC CAMÍ REIAL  DE VALÈNCIA A TORTOSA:

"EL PAS DE L'ERUDIT ESCRIPTOR JOSEPH TOWNSEND, PEL CAMI REIAL AL LLARG DEL TERME I MUNICIPI DE BENICÀSSIM, EN L'ANY 1787".

Escriu: Juan E. Prades Bel.

INTRODUCCIÓ: Este article, el dedique al pas del prestigiós escriptor i explorador Joseph Townsend pel terme de Benicàssim en l'any 1787, este il·lustre viatger i investigador naturalista va estar un any i mixt recorrent diverses regions i parts d’Espanya, en el tram comprès entre València i Tortosa Townsend va aprofitar el vial de la carretera del camí reial, viatjava en una calesina, acompanyat únicament amb l'amo del vehicle que li feia també de guia turístic, i l'assistia en les traduccions a Townsend, i intercedia en les relacions personals amb els veïns i les autoritats dels llocs per on passaven, als quals visitaven i entrevistaven per a recollir dades oficials del municipi.

EL VIATGE DE JOSEPH TOWNSEND PEL CAMÍ REIAL DE VALÈNCIA A TORTOSA A TRAVÉS DE MORVEDRE, CASTELLÓ DE LA PLANA, BENICÀSSIM, BENICARLÓ I TORTOSA EN l’ANY 1787:

El erudit intelectual anglés Joseph Townsend va anotar el seu pas per Benicàssim, el seu testimoni va quedar plasmat en el memorándum del manuscrit del viatge, a continuación expose en el següent text lo referit per Townsend sobre el pas del camí reial per Benicàssim i Orpesa:

EXPOSICIÓ DOCUMENTAL: EL TRAM DEL VIATGE DE JOSEPH TOWNSEND ENTRE CASTELLÓ DE LA PLANA I ALCALÁ DE XIVERT, ANY 1787: Traducció al valencià del text de Joseph Townsend originalment escrit en anglès i publicat en francés i alemany:

TEXTE: “El 22 de juny al matí em vaig acomiadar del meu estimat amic Boneli, i vaig continuar el viatge en una calesina, acompanyat únicament pel meu guia, que era també amo del vehicle. A les cinc del matí del 23 de juny eixim de Castelló de la Plana, i després de descendir fins a un pla ens vam anar aproximant a les muntanyes i a la mar, fins a arribar a les Cases de Benicàssim, on ens parem uns minuts per a admirar una elegant església que allí va fer construir el meu savi amic don Francisco Bayer, amb objecte, segons crec, que albergue la seua sepultura. Des de Benicàssim vam ascendir entre les muntanyes, en les quals vaig trobar romer, timó, lavanda, margallons, Junípers, garroferes i gran quantitat de la bella “Nerium oleander”. Va atraure particularment la meua atenció el àloe americà, que creixia a les valls i havia florit a tot arreu, elevant les seues altes piràmides de floretes fins a una altura de més de vint peus. Vam veure a curta distància, a la nostra dreta, el poble d'Oropesa, amb el seu castell ocupant la part més alta d'una punxeguda penya. En ell, hi ha, un alcaide al comandament d'una guarnició i defensada per dos canons d’artilleria, que tenen la missió de protegir el territori enfront de les incursions dels algerians. Per davall d’esta fortificació s'estén una plana coberta per tot arreu de vinyes i cereals. Alguns ametlers, figueres i garroferes són testimoniatge del que el país podria donar de sí; però, per desgràcia, l'agricultor no troba estímuls, i tot el pla continua faltat d'un reg que les sénies podrien proporcionar en abundància. A les onze del matí ens refresquem en una venta que pertany als frares del convent de Sant Antoni de València, i les sénies del qual, demostren que es pot obtindre amb bastant facilitat aigua, que en esta zona mai deixa de produir els cultius més rics. Tots els pobles dels voltants pertanyen al bisbe de Tortosa, que reclama i exerceix en ells un domini temporal. El bisbat s’encarrega de nomenar els magistrats, i rep de renda el 3/37 del blat, l'ordi i l'oli que es produeix, a més de 3/40 del vi. A part estes taxes, el llaurador paga també 1137 del seu gra, i 1140 del seu vi al capellà de la parròquia. Alguns productes estan, no obstant això, exempts del pagament d'aquests drets; i així, per exemple, en un poble no cal donar res de la dacsa o panís que es recull, mentre que en un altre poble semblant la immunitat regeix per als porcs i les garroferes. Les ovelles transhumants d'Aragó troben ací pastures d'hivern, pels quals han de pagar a la parròquia de Cavanes mil huit-cents pesos a l'any, dues-centes setanta lliures, a més d'un suplement pel mal que pogueren fer al blat. Molts pobles han vist com les depredacions dels moros els arruïnaven completament i obligaven els seus habitants a buscar refugi en Cavanes o en altres llocs més fàcilment defensables…."

LA OPINIÓ DE JOSEPH TOWNSEND DELS ESPANYOLS: Joseph Townsend va manifestar en el manuscrit, la seua impresió sobre la manera de ser dels espanyols que va anar coneixent a lo llarg del seu viatge per Espanya, i els descriu en estes breus paraules: “Van ser moltes les vegades que em vaig veure obligat a admirar la il·limitada generositat dels seus habitants. Si expressara tot el que sent, en rememorar la seua bondat, semblaria adulació; però m'atrevisc a dir que la senzillesa, la sinceritat, la generositat, un elevat sentit de la dignitat, i uns ferms propòsits de l'honor són els trets més prominents i apreciables del caràcter espanyol".

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL:

EL VIATGE DE JOSEPH TOWNSEND PER ESPANYA ENTRE 1786 I 1787: Joseph Townsend es un prestigiós estudiós humanista i naturalista, te formació académica de mètge, geòleg, teòleg i oficiava de vicari de Pewsey (Wiltshire, el Regne Unit). Al gener de l'any 1786, a l'edat d'uns 47 anys Joseph Townsend va iniciar un viatge de més d'un any per Espanya, on va tindre l'ocasió de conéixer la cort de Carles III i a importants figures de la política espanyola com el comte de Floridablanca i Francisco Cabarrús,  i amics personals com el filòleg Francisco Pérez Bayer i Benicassim. Però, també va entrar en contacte amb la gent senzilla del món rural agropecuari, recopilant dades de molt diversa índole: població, produccions, sous, preus, comerç, impostos, costums. En aquest viatge estudia els temes científics que més li interessen a les regions que visita, com la composició dels sòls, la seua geologia i la seua vegetació, el desenvolupament de l'agricultura i la indústria, les institucions dedicades als pobres i la seua protecció sanitària. Joseph Townsend va descriure les condicions en què vivien els espanyols i el despotisme amb què s'executaven les lleis, i també va fer un xicotet resum de les malalties endèmiques del país. Les vivències que va experimentar en aquest viatge es van plasmar en un llibre titulat “A journey through Spain in the years 1786 and 1787; with particular attention to agriculture, manufactures, commerce, population, taxes and revenue of that country”, esta obra va ser repartida en tres volums, que es van publicar en l’any 1791. El llibre va ser publicat en alemany també en 1791, i en idioma francés en 1809, la versió en espanyol no es va publicar fins a finals del segle XX, probablement a causa de les tirants relacions de l'època entre Anglaterra i Espanya, que desaconsellaven la publicació de llibres en els quals es criticara obertament a les administracions espanyoles, va ser en 1988, quan l'editorial Turner va publicar el llibre de Joseph Townsend amb el títol “Viatge per Espanya en l'època de Carles III (1786-1787)”, amb un pròleg de Ian Robertson.

L'AMIC CITAT PER TOWNSEND ERA FRANCISCO PÉREZ BAYER I BENICASSIM: Biografia de Francisco Pérez Bayer i Benicassim (València, 11 de novembre de 1711 – València, 27 de gener de 1794), filòleg, numismàtic i jurista espanyol. Va nàixer al Carrer Palomar núm. 6 de la ciutat de València l'11 de novembre de 1711 i l'endemà día 12 va ser batejat a l'Església dels Sants Joans de la mateixa ciutat de València. El seu pare era natural de Saldón (Terol), la seua mare Donya Josefa María Bayer, era natural de Castelló, igual que els seus avis materns, Sr. Pedro Bayer i Donya María Nos Cominges. La família posseïa nombroses terres en el que després seria anomenat Benicassim. Va iniciar els seus primers estudis entre Benicassim i València, en la Universitat dels quals va estudiar Teologia. Va estudiar batxillerat en cànons a Gandia. Atret per les lleis, es va traslladar a Salamanca per a completar els estudis de tots dos Drets, arribant a formar part en l'Acadèmia Jurídica de Salamanca. En 1738 va marxar de nou a València, com a secretari de l'arquebisbe Andrés Mayoral Alonso de Mella, fins que va aconseguir la plaça de catedràtic d'hebreu en la Universitat de Salamanca. En 1749 va ser associat al costat del jesuïta Andrés Marcos Burriel en la Comissió d'Arxius, en la comesa dels quals van ordenar els arxius de Toledo i El Escorial. Després del canvi de govern de Ferran VI, i l'expulsió dels jesuïtes del govern, Pérez Bayer es va guanyar el favor del nou govern presidit per Ricardo Wall, i de personatges com Pedro Rodríguez de Campomanes. En aquells dies va marxar amb una beca a Itàlia, on a més de cultivar la seua passió per les antiguitats va tindre l'oportunitat de conéixer personalment al gran hebraista Biagio Ugolino i al futur monarca Carles III. Al seu retorn a Espanya va ser nomenat canonge tresorer de la catedral de Toledo, i va realitzar el catàleg de manuscrits de la biblioteca d'El Escorial (Madrid). Arran de l'expulsió dels jesuïtes va ser nomenat preceptor dels infants reals, des d'on va començar a influir sobre la política cultural del govern, en àmbits com la reforma de la Universitat i dels Col·legis Majors, i va anar situant als seus fidels en els principals càrrecs culturals, com els Reals Estudis de San Isidro, la plaça de Cronista d'Índies, o el rectorat de la Universitat de València. Va accedir a la plaça de bibliotecari major de la Biblioteca Real en 1783 desplaçant al seu enemic i pretendent al mateix lloc Joan de Santander, i va dirigir tan important institució fins a 1794, emprenent nombrosos projectes, com per exemple la reedició de les importants bibliografies de Nicolás Antonio. Va ser nomenat acadèmic d'honor de Sant Petersburg i Gotinga, va participar molt activament en els projectes de la Reial Acadèmia de la Història i va realitzar un interessant viatge per Andalusia i Portugal que ens va deixar manuscrit. Va ser autor de nombroses obres sobre temes històrics i literaris, i sobre llengües orientals, com l'hebreu i el fenici. Va entrar a formar part com a soci de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País de València en 1776. Va ser canonge dels capítols de València, Barcelona, Salamanca i Toledo; catedràtic d'hebreu a València i Salamanca; arabista, filòleg, helenista, latinista, arqueòleg i numismàtic. Existeix un retrat seu en el Paranimf de la Universitat de València. La decisió de Pérez Bayer de construir una església a Benicàssim, coincideix en dates amb la llavors recent desaparició del conegut actualment com a Desert Vell de les Palmes. A les seues expenses i obtingut el beneplàcit de Sa Majestat, Pérez Bayer va manar construir l'església en els terrenys que tenía enfront de la seua casa, esta decisió es considera que va propiciar la definitiva fundació de Benicàssim, ja que va tindre el mèrit d'aglutinar al voltant de l'església que va fundar a tots els veïns, fins llavors disseminats en xicotets nuclis de població i en masies. Va escriure nombrosos llibres, fins a l'extrem que Marcelino Menéndez i Pelayo diu d'ell, que les seues obres fan època en l'estudi de la numismàtica hebrea. Francisco Cantó afirma que va ser precisament a Benicàssim on Pérez Bayer va escriure la seua última obra. Es tracta d'una controvèrsia que mantenia amb el savi prussià Dr. Olav Gerardo Tichen per l'obra publicada per Pérez Bayer titulada “Vindiciae”. L'obra de contrarèplica es titulava Legitimitat de la monedes hebreu-samaritanes. Confutació de la diatriba de “nummis hebraciis” de Olav Gerardo Tichsen. València 1793. Francisco Pérez Bayer va ser un dels personatges més influents de l'Espanya del segle XVIII, que des de la Cort va saber guanyar-se l'amistat del monarca, ministres, i influents personalitats que li van permetre situar-se en les més altes responsabilitats polítiques, culturals i religioses del moment. La defunció de Pérez Bayer, esdevingut a València el 27 de gener de 1794, va ser sentit i va constituir motiu de comentaris en tots els ambients culturals d'Espanya. Un reconeixement pòstum a este gran valencià de les lletres, va ser duta a terme per l'entitat cultural “Acció pel Patrimoni Valencià” amb l'ajuda de l'Ajuntament de Benicàssim van acordar proclamar l'any 2011 com a "Any de la Il·lustració Valenciana", ja que va ser el tercer centenari del naixement de Francisco Pérez Bayer.

LES OBRES MÉS IMPORTANTS DEL FILÒLEG I ESCRIPTOR FRANCISCO PÉREZ BAYER I BENICASSIM:

- Pérez Bayer, Francisco (1756): Catálogo de la Real Biblioteca de El Escorial. Damaiuis et Laurentius Hispani, Roma, 1756.

- Pérez Bayer, Francisco (1772): Del alfabeto y lengua de los fenicios y sus colonias, 1772.

- Pérez Bayer, Francisco: Viajes literarios. Valencia: Institución Alfonso el Magnánimo, 1998.

- Pérez Bayer, Francisco: Etimología de la lengua castellana.

- Pérez Bayer, Francisco: Viaje arqueológico desde Valencia a Andalucía y Portugal.

- Pérez Bayer, Francisco: De numis Hebraeo-Samaritanis

- Pérez Bayer, Francisco: De toletano hebraeorum templo

- Pérez Bayer, Francisco: Institucions de la llengua hebrea.

- Pérez Bayer, Francisco: Origen de les veus espanyoles derivades de les veus hebrees.

L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT TOMÀS DE VILLANUEVA DE BENICÀSSIM: L'Església Parroquial de Sant Tomàs de Villanueva del municipi de Benicàssim, está ubicada en el carrer Sant Tomás, es va edificar, entre 1769 i 1776, per iniciativa del cèlebre erudit, filòleg i expert numismàtic de Benicássim Francisco Pérez Bayer. El seu disseny és de l'arquitecte Joaquín Ibáñez García. És una de les primeres construccions en estil neoclàssic de la Comunitat Valenciana. Està decorada per pintures del pintor José Camarón, natural de Segorbe.

 ARXIU: 

Església Parroquial de Sant Tomàs
 del municipi de Benicàssim.

Església Parroquial del municipi de Benicàssim.





Salandó.


"Venta de Benecasi", 1824, "Vistas en España" de Edward Hawke Locker.

jueves, 10 de septiembre de 2020

NAUFRAGIO DE UNA GOLETA EN LOS ACANTILADOS DEL CABO DE OROPESA Y BENICASSIM, AÑO 1857.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

Por: Juan E. Prades (Taller de historia, memorias y patrimonios).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR… 

(Serie temática): MEMORIAS DEL CUADERNO DE BITÁCORA.

(Serie temática): HISTORIAS DEL MAR. 

EL NAUFRAGIO DE UNA GOLETA EN LOS ACANTILADOS DEL CABO DE OROPESA Y BENICASSIM, AÑO 1857.

Escribe: JUAN E. PRADES BEL.

INTRODUCCIÓN: El día, 8 de abril del año 1857, el litoral de la provincia marítima de Castellón, fue castigado por un gran temporal de mar. La “ensenada de Benicassim” era un refugio natural para embarcaciones de poco calado. Entre los avatares de las circunstancias el mentor de servicios de la  “Guardia Civil” de ese día, alertaba de la rotura de amarras de una goleta que quedó a la deriva en la ensenada y a merced del temporal. El nombre de la goleta se desconoce.

EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: Gaceta de Madrid: núm. 1559, de 12/04/1857, página 4. Textos: “Servicios de la Guardia civil según el mentor del 8 de Abril (de 1857).= Puesto de Benicasim.= Habiendo desaparecido de aquella ensenada un buque, acudió su patrón pidiendo auxilio al cabo, comandante de aquel puesto, Matías Segarra, manifestándole que dicha embarcación se arrojaba sobre la orilla del mar; inmediatamente se dirigió en aquella dirección con los guardias Miguel Renó, Vicente Llaser y Andrés Salvador, y al llegar al barranco titulado de Jarcha lo vadearon con bastante peligro; á media hora de aquel punto fue encontrado el buque embarrancado en el sitio titulado el Pedregal, y habiendo insinuado el patrón que la referida embarcación pudiera ser arrastrada entre las peñas, se arrojó el cabo y guardias mencionados para asegurarle con algunas cuerdas, el cual quedó sujeto y sin peligro alguno después de ocho horas de penoso trabajo y riesgo de perecer: acto continuo se dio conocimiento á la Autoridad del pueblo , quien se presentó con algunos paisanos, los cuales con la fuerza ya referida, rescataron 80 sacos de arroz y harina con 14 pipas de vino y demás efectos, empleando en este servicio cuatro días, y del que S. E. se ha enterada con satisfacción. (Gaceta de Madrid, publicada el día 12 de abril del año 1857 (núm. 1559, de 12/04/1857, página 4).

ADDENDA: Adiciones y complementos sobre las temáticas y motivos referidos en el artículo (Por Juan E. Prades):

TOPONIMOS REFERIDOS: Barranco de Jarcha; El Pedregal;

GUARDIA CIVILES INTERVINIENTES DEL PUESTO DE BENICASIM EN 1857: Matías Segarra, Miguel Renó, Vicente Llaser y Andrés Salvador...

ADDENDA, ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN EMILIO PRADES):

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

ARCHIVO FOTO-IMAGEN: 










domingo, 19 de julio de 2020

EL COTO ARROCERO DE LA “SOCIEDAD DE RIEGOS LA TORRE”, EN EL TÉRMINO DE BENICÀSSIM”, AÑO 1959.


GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN
Por Juan E. Prades.
EL COTO ARROCERO DE LA “SOCIEDAD DE RIEGOS LA TORRE”, EN EL TÉRMINO DE BENICÀSSIM”, AÑO 1959.

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

 INTRODUCCIÓN:
- Los cotos arroceros son los acotamientos de terrenos singulares y humedales, aptos para dedicarlos exclusivamente a la agricultura del cultivo del arroz, con carácter permanente o circunstancial.
- Este artículo hace recopilación del texto oficial de la resolución de un expediente del año 1959, publicado en el Boletín oficial del Estado, con los textos de la resolución del Ministerio de Agricultura, aprobando las autorizaciones provisionales, para el cultivo del arroz en los términos municipales de Castellón, Nules y Benicàssim, todos de la Provincia de Castellón.
EXPOSICIÓN COCUMENTAL:
B.O.E. Boletín Oficial del Estado: núm. 361, de 27/12/1954, página 8.534. MINISTERIO DE AGRICULTURA:
Texto: Boletín Oficial del Estado: núm. 115, de 14/05/1959, página 7.034.
Departamento: Ministerio de Agricultura. Resolución de la Dirección General de Agricultura por la que se hace pública la 101 relación de autorizaciones provisionales para el cultivo del arroz concedidas por el Ministerio de Agricultura en las fechas que se indican y con arreglo a lo dispuesto en el Decreto de 28 de noviembre de 1952.
MINISTERIO DE AGRICULTURA. RESOLUCION de la Dirección General de Agricultura por la que se hace pública la 101 relación de autorizaciones provisionales para el cultivo del arroz concedidas por el Ministerio de Agricultura en las fechas que se indican y con arreglo a lo dispuesto en el Decreto de 28 de noviembre de 1952.
Provincia de Castellón, tres autorizaciones provisionales para el cultivo del arroz: A…
(1) D. Ramón Palau Barreda; Término municipal de Castellón, provincia de Castellón.; Extensión Hectáreas. 3,29 ha.; Plazos 5 años.; 30-4-1959.
(2) D. Salvador Blasco y don Joaquín Ortiz; Término municipal de Nules, provincia Castellón.; Extensión en Hectáreas 12,68 ha.; Plazos 7 años.; Fecha 30-4-1959.
(3) D. José Queral Ramón, Presidente de la Sociedad de Riegos La Torre; Término municipal Benicasim, provincia de Castellón; Extensión en Hectáreas 21,65 ha.; Plazos 5 años.; Fecha 30-4-1959.

ADDENDA: Adiciones y complementos sobre las temáticas y motivos referidos en el artículo (Por Juan E. Prades):
Los arrozales de la Sociedad de Riegos La Torre, estarían colindantes a la raya divisoria del vecino término municipal de Castellón de la Plana, unos terrenos segmentados en piezas, separados por acequias, habilitados para el cultivo del arroz y  llamados  en español “Cuadros”, y en valenciano “peça o peçes” (pieza o piezas) o “Cuadróns” algunos de estos denominados “cuadrò o peça dels Lladres”, ”cuadrò de Santiago”, ”cuadró de la Torre”, “cuadrò del Palmeral”…

EL ARROZ: El arroz, forma parte de un grupo de 19 especies de hierbas anuales de la familia de las Gramíneas, aunque es el arroz común (Oryza sativa) la única especie importante para el consumo humano.

LOS COTOS ARROCEROS DE ESPAÑA: La cuna del muy singular cultivo del arroz en España, es la Albufera de Valencia. Durante el s. XIX se produjo una gran expansión del cultivo del arroz por el resto del país (España) de la mano de familias valencianas. Con el fin de contribuir a restablecer el equilibrio entre los diferentes factores que determinan el costo de producción del arroz, buscando, mediante la asociación y cooperación debidamente organizadas y establecidas de los cultivadores de arroz, propietarios de tierras de arrozales, elaboradores del producto y comerciantes exportadores del mismo la modificación y mejora gradual del presente estado de cosas, hasta conseguir que el cultivo, elaboración y comercio de dichos productos se desarrollen en plazo próximo más unas condiciones económicas propicias para existir y defenderse por sí mismos y poder competir ventajosamente en los mercados extranjeros.

LEGISLACIÓN CONSULTADA:
- DECRETO de 28 de noviembre de 1952 por el que se autoriza provisionalmente el cultivo del arroz en los terrenos a que se refiere el artículo 1º. de la Ley de 17 de marzo de 1945.
- LEY de Cotos Arroceros, de 17 de marzo de 1945, así como el Decreto que la reglamenta, fechado en 23 de mayo del propio año.
- LEY sobre concesión de nuevos cotos arroceros de 23 de mayo de 1945.
- ORDEN de 27 de abril de 1955 por la que se dictan normas relativas al cultivo del arroz.

 TRABAJADORES Y TRABAJOS EN LOS ARROZALES:







Archivo Fotográfico de Isla Mayor - Biblioteca Alfonso Grosso:






miércoles, 25 de diciembre de 2019

BENICÀSSIM EN EL AÑO 1868.


GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

Por: JUAN E. PRADES BEL, ”Pragmàtic”, “ESPIGOLANT CULTURA”: taller de historia, memorias y patrimonios….

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR….


"BENICÀSSIM EN EL AÑO 1868, DATOS PARA SU HISTORIA".

Por JUAN EMILIO PRADES BEL.
INTRODUCCIÓN: Datos del municipio de BENICÀSSIM del año 1868, publicados en una obra ilustrada y de texto titulada “Crónica de la provincia de Castellón de la Plana” escrita por Adolfo Miralles de Imperial y colaboradores, la “Crónica de la provincia de Castellón de la Plana” es una separata o apartado que se escribía por provincias, y que forma parte de una extensísima y gran obra hispánica titulada: “Crónica General de España o sea historia ilustrada y descriptiva de sus provincias, sus poblaciones más importantes de la península y de ultramar. Su geografía y topografía; su historia natural; su agricultura, comercio, industria, artes y manufacturas; su historia antigua y moderna, civil, militar y religiosa; su legislación, lengua, literatura y bellas artes; su estadística general; sus hombres célebres y genealogía de las familias más notables; su estado actual, edificios, oficinas, establecimientos y comercios públicos; vistas de sus monumentos, cartas de sus territorios, y retratos de los personajes que han ilustrado su memoria. Obra redactada por conocidos escritores de Madrid, de provincias y de América”.
La gran “Crónica General de España”, se publicó en Madrid, en el año 1868. La imprenta era la de J. E. Morete, cuyo taller estaba en la calle Beatas, númº.12, de Madrid. La obra “Crónica General de España” es propiedad de los editores Rubio, Grilo y Vitturi.

EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: Textos referidos a la población de BENICÀSSIM:
Texto: “PARTIDO JUDICIAL DE CASTELLON DE LA PLANA:
BENICÁSIM, con los caseríos de la Casa de la Torre y las Norias Nuevas, en el término del lugar de Benicásim se encuentra el desierto de las Palmas. No hay que buscar aquí llanuras, dice el ilustre Cavanilles; todo se reduce á picos elevados que dejan entre sí angostos y profundos barrancos... Reina tal desórden desde la raíz hasta la cumbre de los cerros y montes, tal multitud de enormes cantos hacinados sin unión aparente, y muchas veces sin tierra, que parecen efectos de violentas convulsiones. En los barrancos y faldas se ven escavaciones naturales, hundimientos y abundancia de tierra, débil cimiento para sostener aquellas moles. La humedad y varios manantiales contribuyen á debilitar la fuerza de la base. De aquí nace poca seguridad en los campos y en los ribazos que se levantan para contener la tierra, y mucho riesgo en los edificios. En medio de este desierto, se eleva un convento de carmelitas descalzos, que antes de la exclaustración se habían hecho célebres por sus virtudes y la rigurosa observancia de su órdim. El ayuntamiento de Castellón solicitó y obtuvo en 1835 que no exclaustrasen esta comunidad, pero previniendo á los frailes que dejaran el hábito de la orden y aceptasen el traje clerical. Este convento se hallaba antes en otro sitio más bajo que el actual; pero viéndose la comunidad expuesta á perecer por los frecuentes hundimientos del terreno, determinó trasladarlo á otro punto que ofreciera mayor seguridad. Benicasim tiene en la actualidad 761 habitantes”.

ADDENDA: Adiciones y complementos sobre las temáticas y motivos citados en el artículo (Por Juan E. Prades):

BENICÀSSIM (Castellón, España): En el año 1868 el nombre oficial del municipio era Benicásim. En la actualidad el nombre oficial es Benicàssim, y su población residente es de 18.055 habitantes (INE año 2018).

EL DESIERTO DE LAS PALMAS: El Desierto de Las Palmas es un parque natural de la provincia de Castellón, en la Comunidad Valenciana, España. El nombre de este paraje natural es debido a la presencia de una orden mendicante carmelita, orden que denomina de esta manera a los espacios dedicados al retiro espiritual en los "Santos Desiertos"​. La segunda parte del nombre se debe a la abundancia de plantas de palmito (Chamaerops humilis), única palmera endémica de Europa. Las antigüedades más relevantes del Desierto de Las Palmas son el Monasterio antiguo (en ruinas) del siglo XVII-XVIII y el Monasterio nuevo del siglo XVIII; diseminadas por el paraje montañoso se hallan varias ermitas (ss. XVIII-XX). Dentro del paraje natural hay otra serie de importantes ruinas medievales como son el Castillo de Montornés y el de Miravet y la Ermita de Les Santes. También es destacable la presencia del Castell Vell y la ermita de la Magdalena, lugar donde estaba el antiguo emplazamiento de Castellón de la Plana, y al que acuden los vecinos de la capital en romería durante las fiestas de la Magdalena en conmemoración de la fundación de la ciudad. Existe una Romería anual a la Cruz de Bartolo en el que se sube desde Castellón de la Plana cada último domingo de octubre.

CONVENTO DE CARMELITAS DESCALZOS DEL DESIERTO DE LAS PALMAS: El Convento Carmelita o Monasterio de los Padres Carmelitas del Desierto de las Palmas está situado en el término municipal de Benicasim (Provincia de Castellón, España). La elección de este lugar privilegiado de las estribaciones del macizo del Maestrazgo, integrante del Sistema Ibérico, como lugar de asentamiento de uno de los “Desiertos” de la Orden de los Carmelitas Descalzos (OCD) o Carmelo Teresiano, ha dado lugar a uno de los más bellos e interesantes, además de único, conjunto histórico de carácter religioso de la Comunidad Valenciana. Los Desiertos eran lugares deshabitados e idóneos para los carmelitas, que pretendían volver al carisma original de la Orden, la vida cenobítica acompañada de un espíritu eremítico renovado por la Contrarreforma. El origen de la Orden se remonta a los ermitaños establecidos en el monte Carmelo de Jerusalén en el siglo XII.

TRAJE CLERICAL: Los clérigos, como hombres de Dios y dispensadores de sus misterios, han de ser reconocibles a los ojos de los fieles, también por el vestido que llevan, como signo inequívoco de su dedicación y de la identidad de quien desempeña un ministerio público; por eso, deben vestir un traje eclesiástico digno (se hace referencia al traje que visten los sacerdotes, no a los ornamentos litúrgicos).
El presbítero y el diácono que se prepara al sacerdocio han de llevar el hábito talar –la sotana– o un traje que debe ser diverso de la manera de vestir de los laicos, y conforme a la dignidad y el carácter sagrado de su ministerio; la forma y el color han de ser establecidos por la conferencia episcopal, de acuerdo con las disposiciones de derecho universal. Fuentes: CIC cc. 284, 288, 669; Directorio para el ministerio y la vida de los presbíteros n. 61; Juan Pablo II, Carta al Card. Vicario de Roma (8-IX-1982); PCITL, Aclaraciones sobre el valor vinculante del art. 66 del Directorio para el ministerio y la vida de los presbíteros (22-X-1994).

ADOLFO MIRALLES DE IMPERIAL, fue un escritor y periodista español del siglo XIX. Habría nacido en la localidad alicantina de Elche en 1845. Fue director en Madrid del Semanario Popular. En 1868 publicó la Crónica de la provincia de Castellón, uno de los tomos de la Crónica general de España dirigida por Cayetano Rosell. Falleció prematuramente en 1870 en Alicante.

BIBLIOGRAFIA, FUENTES:
“Crónica de la provincia de Castellón de la Plana”. Autor: Adolfo Miralles de Imperial. año de publicación 1868. Madrid. Editores: Rubio, Grilo y Vitturi. Año 1868.  “Crónica de la provincia de Castellón de la Plana” pertenece a la gran obra “Crónica General de España o sea historia ilustrada y descriptiva de sus provincias, sus poblaciones más importantes de la península y de ultramar. Su geografía y topografía. su historia natural. -su agricultura, comercio, industria, artes y manufacturas; su historia antigua y moderna, civil, militar y religiosa. -su legislación, lengua, literatura y bellas artes; su estadística general; sus hombres célebres y genealogía de las familias más notables; su estado actual, edificios, oficinas, establecimientos y comercios públicos; vistas de sus monumentos, cartas de sus territorios, y retratos de los personajes que han ilustrado su memoria. Obra redactada por conocidos escritores de Madrid, de provincias y de América”.
La Obra gran “Crónica General de España”, es propiedad de los editores Rubio, Grilo y Vitturi. Publicada en Madrid, en 1868. Imprenta á cargo de J. E. Morete, calle Beatas, númº.12.
Prades Bel, Juan E.: “Cabanes en el año 1868, (datos para su historia)”. 2019.
Prades Bel, Juan E.: “Alcalá de Xivert en el año 1868, (datos para su historia)”. 2019.
Prades Bel, Juan E.: “Villafamés en el año 1868, (datos para su historia)”. 2019.
Wikipedia.